Mandonguilles ràpides

Avui, com que no tenia cap idea al cap i disposava de poc temps per fer el dinar, he decidit treure unes mandonguilles que tenia al congelador per a casos d’emergència. L’Aleix s’ha posat content de seguida perquè les mandonguilles són un dels seus plats preferits i, a més, fa poc que me les havia sol·licitat. Durant tot l’estiu no n’he fet perquè és un plat que associo més al fred, però ara que ja ha començat el curs i han baixat les temperatures és un bon moment per començar a introduir aquesta mena de plats que oblidem durant els mesos més càlids. Així que, en menys de mitja hora, he tingut enllestides les meves mandonguilles ràpides. El secret, en aquest cas, és pre-coure les patates i els pèsols al microones .

Ingredeints per a 2 persones:
12 mandonguilles
3 patates
una tassa de pèsols congelats (si pot ser Findus)
½ ceba
1 all
un cub de brou concentrat
una cullerada sopera de farina
herbes aromàtiques
oli, sal i safrà

Preparació:
Temps estimat: 30 minuts

• Primer de tot peleu les patates i trossegeu-les en quadrats mitjanets. Col·loqueu-les en un plat fondo, esquitxeu-les amb una mica d’aigua, un rajolí d’oli i un polsim de sal. Coeu-les al microones a màxima potència durant 8 minuts.
  
• Mentrestant, fregiu les mandonguilles a la cassola amb un rajoló d’oli. Retireu-les i fregiu al mateix oli la ceba tallada en juliana. Quan la ceba estigui daurada retireu- la de la cassola.
  
• Quan les patates estiguin cuites, introduïu els pèsols congelats al microones amb un polsim de sal i un rajolí d’oli. Deixeu-los coure 4-5 minuts a màxima potència.
  
• Tot seguit, prepareu el brou esmicolant un cub de brou concentrat –jo he fet servir el de la marca Knorr, però el de Gallina Blanca també està bé- en un got d’aigua calenta. Remeneu bé i afegiu-hi una cullerada de farina. Torneu a remenar fins que estigui tot ben desfet.
  
• A continuació, passeu les patates per la cassola amb l’oli ben calent per tal que agafin color. Quan estiguin rosses, afegiu-hi els pèsols i la ceba. Tot seguit incorporeu-hi el brou i abaixeu el foc. Afegiu-hi l’all trinxat, el safrà i les herbes aromàtiques. Jo faig servir una mescla de sajolida, farigola, romaní, orenga, morgduix, sàlvia, alfàbrega i llorer, que vaig comprar en una paradeta de la Plaça del Pi.
  
• Quan comenci a fer xup-xup, afegiu-hi un altre got d’aigua calenta i les mandonguilles. Deixeu coure a foc mig durant uns 10 minuts amb la cassola tapada i llestos! Si veieu que el suc és massa espès, podeu afegir més aigua durant la cocció.

Brouchette de pollastre i pastanaga amb salsa de yogurt

La setmana passada, quan encara m'estava recuperant d'uns lleugers problemes intestinals, vaig tenir l'alegria de caure en un dels posts de l'Anna del Kiwi blau. Es tractava d'una recepta prou apetitosa feta a base d'ingredients que m'estaven premesos de menjar i fàcils de digerir. Els ingredients principals -el pollastre, la pastanaga i el yogurt- eren aleshores la base de la meva avorrida dieta, però la presentació de l'Anna els convertia en quelcom d'atractiu. Així que no vaig dubtar a adoptar la recepta, introduint-hi algunes modificacions per falta d'ingredients.
El resultat va ser sorprenent. Fins i tot l'Aleix se'n va llepar els dits! I el millor de tot és que, almenys un àpat, va ser diferent de la resta. Gràcies, Anna!

Ingredients per a 4 persones:
2 pits de pollastre
6 pastanagues
1 cogombre
2 yogurts
4 cullerades de cafè de llavors de rosella
oli, sal i pebre8 pals per a brouchette

Preparació:
Temps estimat: 20 minuts

• Trossegeu el pollastre en quadrats més o menys uniformes, peleu les pastanagues i els cogombres i talleu-los en porcions regulars.
  
• A continuació, salpebreu i fregiu el pollastre en una paella amb poc oli mentre coeu les pastanagues al vapor. Podeu fer servir les olles tradicionals per coure al vapor o emprar una cistella de bambú i introduir-la a un wok amb dos dits d’aigua. D’aquesta manera el sabor de les verdures sempre agafa un punt de fusta que em sembla exquisit. Aquestes cistelles de bambú es venen especialment en comerços orientals però també en podeu trobar en altres tendes de cuina com a l’Habitat de Barcelona.
  
• Un cop fregit el pollastre, deixeu-lo escórrer sobre un paper de cuina. Mentrestant prepareu la salsa de yogurt: piqueu una mica de cogombre en daus ben petits, afegiu-los al yogurt i barregeu bé. Si queda massa espès hi podeu afegir una mica d’aigua. També hi podríeu afegir una mica de menta picada i obtindríeu un tzatziqui, una salsa grega deliciosa que us pot servir per acompanyar tota mena de carn, especialment la de xai.
  Per muntar les brouchettes, només cal anar clavant els ingredients al pal: pastanaga, pollastre, cogombre cru, pastanaga, pollastre, cogombre cru, i així successivament.
  
• Un cop muntades les brouchettes, prepareu els plats i distribuïu-hi una bona cullerada de salsa de yogurt en forma de cercle. Poseu-hi les brouchettes al damunt i decoreu el plat amb una mica de llavors de grosella.

Llobarro al forn amb patates

La recepta que us presento avui és una de les meves preferides. Perquè és ben senzilla, mai no falla i sempre ve de gust. El secret de la recepta, sens dubte, fregir les patates abans de posar-les al forn, secret que vaig aprendre de la meva àvia –la Rosereta-, una gran cuinera.

Ingredients per a 4 persones:
2 llobarros de quilo filetejats
6 patates
3 tomàquets
2 cebes
2 alls
sal, pebre i oli d’oliva
2 fulles de llorer
mitja copeta de vi blanc sec

Preparació:
Temps estimat: 20 minuts + 15 de cocció

• Primer de tot, talleu les patates en rodanxes de mig centímetre i fregiu-les lleugerament en una paella amb força oli fins que quedin dauradetes. Quan estiguin rosses, poseu-les al fons d’una safata de forn.
  
• A continuació feu el mateix amb la ceba tallada en juliana i els alls tallats en làmines ben fines. Un cop la ceba estigui transparent, escorreu-la i afegiu-la a la safata damunt de les patates.
  
• Seguidament talleu el tomàquet en rodanxes ben fines i col·loqueu-lo en cru per sobre les patates i la ceba. Saleu-ho.
  
• Salpebreu els filets de llobarro. Aquest cop, m’he atrevit a treure els filets dels llobarros a casa, però us aconsello que li ho demaneu al peixater, més que res perquè a casa no solem tenir els estris més adequats per fer-ho. Aquesta vegada he aconseguit sortir-me’n força bé, però com que no tenia el ganivet adequat per tallar les espines ho he hagut de fer amb les tisores i penso que han patit una mica...
  
• Col·loqueu els filets damunt les patates amb la pell cap amunt. Afegiu un parell de fulles de llorer. Si en teniu, també hi podeu posar una mica de farigola. Regueu-ho tot amb mitja copa de vi blanc i introduïu la safata al forn prèviament escalfat a 200º.
  
• Deixeu coure el peix durant uns 15 minuts. Passat aquest temps, traieu la safata del forn i emplateu posant els filets de llobarro amb la pell cap amunt. Un cop al plat, retireu la pell del peix. Ja veureu que surt amb facilitat.
  
• Tot seguit, passeu el suc de la safata a una paella i deixeu que faci xup-xup durant un minut a foc fort. D'aquesta manera aconseguireu que la salsa redueixi.
  
• Regueu el peix i les verdures amb un parell de cullerades del suc i procureu servir els plats ben aviat perquè el peix es refreda de seguida.

Bon profit!

Les espardenyes o cogombres de mar, una menja típicament catalana

Dies enrere, en un article sobre dos bons restaurants de Les Cases d’Alcanar, us vaig parlar d’un saborós arròs d’espardenyes. Però l’ingredient màgic d’aquest arròs –les espardenyes- mereix una mica més d’atenció.
La primera vegada que vaig sentir parlar d’aquesta menja va ser a Les Cases. Els meus pares van descobrir-les al restaurant El Pescador i de seguida s’hi van aficionar. L’Aleix i jo les vam tastar deu fer cosa d’un any al mateix restaurant i ens va semblar una menja molt fina i gustosa, però jo no tenia ni idea de la mena de bèstia que ens estàvem cruspint.

Va ser mesos més tard, en una de les col·laboracions d’Arzak al programa de Karlos Arguiñano, que vaig poder observar aquesta espècie marina en la seva forma genuïna, ben semblant al d’una botifarra de mar.

L’espardenya -com la botifarra o les estrelles de mar- és un equinoderm, tot i que sovint se la considera un mol·lusc o un marisc. El seu nom científic és Stichopus Regalis, però dins del món de la gastronomia se la sol anomenar “espardenya” o “cogombre de mar”, a causa de la seva forma allargada. Pot arribar a mesurar 30 centímetres, la seva textura és tova i llefiscosa, és llarga i aplanada i recoberta d’una pell rugosa de color marró vermellós amb taquetes blanques, i amb una boca envoltada de tentacles. Alguns exemplars alberguen al seu interior un paràsit semblat a un cuc que s’alimenta dels seus òrgans sexuals. Quan l’espardenya se sent incòmoda per la presència d’aquest paràsit, es desprèn de les seves vísceres, les quals es regeneren posteriorment.

Després d’aquesta descripció, potser molts hauran considerat les espardenyes poc apetitoses, però el cas és que és una de les menges més preuades de la nostra gastronomia i una de les més cares. El seu preu elevat es deu, especialment, a la dificultat d’aconseguir-ne exemplars. Les espardenyes viuen en els fons marítims arenosos, entre 20 i 40 metres de profunditat. Només se’n troben a la costa mediterrània i durant èpoques de l’any concertes, i per tal de capturar-les s’han de dominar certes tècniques pesqueres com l’art de "l’arrastre".

Els mateixos pescadors, en capturar-les, n’extreuen el tub digestiu, que és la part comestible que es ven a les peixeteries. A l’hora de cuinar-les, només cal obrir-les per la meitat, netejar-les de possibles restes de sorra i tallar-ne les puntes.

La seva textura és semblant a la del calamar, tot i que més fina, i el seu sabor és intens i delicat alhora, semblant al de les navalles però més fi. Se solen menjar amb arròs, saltejades amb all i julivert, a la planxa o en plats anomenats a casa nostra de “mar i muntanya”. Arzak observava també que al Japó les mengen crues, tallades en fines rodanxes i amanides amb salsa de soja. Tot i així, les espardenyes són una menja típicament catalana i és estrany veure-les en altres països europeus.

NOTA: Les primeres fotografies, així com part de la informació sobre les espardenyes, han estat extretes de la pàgina de Karlos Arguiñano. La segona imatge de l'espardenya viva és de la pàgina que dedica a aquesta espècie la wikipèdia. Les darreres fotografies les vam fer nosaltres al Pescador, a les Cases d'Alcanar, on fins i tot ens van permetre una petita incurssió a la cuina.

Frito Limpio

Ahir, donant un cop d'ull al blog 3 o 4 al dia de Maurici Serra, vaig descobrir una web sorprenent que ja he posat dins de l'apartat de webs recomanades d'aquest blog. Es tracta de Compradicción, una pàgina on hi trobareu un munt d'articles sobre nous productes del mercat, amb més de 300 entrades relacionades amb el món de la cuina i la gastronomia. Us recomano que hi doneu un cop d'ull.

Un dels productes que més m'ha sorprès és el que aquí us presento: un solidificador d'oli , anomenat Frito Limpio, que converteix l'oli de fregir en una mena de coca sòlida. D'aquesta manera podem eliminar l'oli de forma pràctica, neta i sense contaminar. La idea m'ha semblat genial perquè cada vegada que llenço l'oli per l'aigüera tinc remordiments de consciència i, d'altra banda, és bastant empipador desfer-se d'aquesta substància tan contaminant i tan omnipresent en les nostres cuines.

Per solidificar l'oli sobrant de la paella, només cal afegir una cullerada de Frito Limpio a l'oli encara calent i esperar uns 30 minuts. El resultat és sorprenent!

Segons he llegit a l'article de Compradicción, aquest producte miraculós no és gens difícil de trobar i es pot adquirir als supermercats Carrefour per 1'50 euros.

NOTA: Les imatges d'aquest post han estat extretes de la web Compradicción

La Maison du Languedoc Roussillon

Avui tinc ganes de parlar-vos d’un dels meus restaurants preferits de la ciutat de Barcelona. Es tracta de la Maison du Languedoc Roussillon, un restaurant tipus bistrot especialitzat en gastronomia francesa d’aquesta regió.

El restaurant fa anys que funciona a Barcelona, prop de la plaça Urquinanona, en el mateix local on es trobava la delegació de turisme del Languedoc.

No fa massa hi ha hagut una sèrie de canvis en la dinàmica del restaurant deguts especialment a la jubilació de l’antic chef, que ha deixat el negoci en mans del seu gendre.

El primer que ens va sorprendre el darrer cop que hi vam anar va ser l’aparició d’un nou menú de preu molt més econòmic que l’anterior. Per 19’90 euros vam menjar molt decentment un primer plat, un segon i les postres, mentre que abans d’aquestes remodelacions el menú sortia per uns trenta euros. D’entrada, aquesta davallada de preus ens va fer una mica enrere, perquè vam pensar que la qualitat dels plats potser hauria patit una davallada similar. Ens equivocàvem: si bé és cert que la quantitat dels plats ha minvat una mica, la qualitat dels productes i el punt de sofisticació es mantenen en un nivell més que acceptable. A més, si el menú del dia –que funciona també el cap de setmana- no us convenç, podeu menjar a la carta per preus força assequibles.

Com a conseqüència d’aquests preus més econòmics, al menjador també es respira un ambient diferent. D’entrada s’omplen moltes més taules i hi acudeix gent de tota mena: des del típic turista francès enyorat de la seva gastronomia, passant per parelles que celebren un sopar romàntic, fins a famílies o executius que aprofiten la vetllada per parlar de negocis. Aquest ambient més familiar i acollidor ens va sorprendre positivament, ja que en algunes ocasions la serietat, la buidor i el silenci del recinte ens havien fet sentir un pèl incòmodes.
Fins i tot vam notar el canvi en el servei, que si bé no és tan professional i afrancesat com abans, es mostra més proper i dinàmic.

La carta també ha variat en alguns aspectes. D’entrada hi ha força més plats per escollir, tot i que es mantenen alguns clàssics com la barra de mariscs i ostres, que també preparen per emportar. Altres especialitats de la casa són el foie gras, el tàrtar a ganivet i els caragols.

La carta de vins exclusivament francesos és força àmplia, tot i que també ha minvat una mica amb els darrers canvis. Si no hi enteneu prou per escollir amb garanties, no dubteu a demanar a la cambrera que us en recomani un.

El menú de 19’90 euros que vam menjar l’Aleix i jo va ser el següent:

Gazpatxo de tomàquet raff, sorbet de cogombre i oli d’oliva
Milfulles de botifarró amb poma i vinagre Forum
Amanida de tonyina amb tomàquet confitat i cebes vermelles marinades
Ostres de Bouzigues amb pa torrat i mantega

Costella de porc ibèric amb chutney d’escalunya agredolça
Graellada d’orada amb vinagreta de calamarsons a la llimona
Wok de verdures amb fulles de ruca, cacauets i taronja
Couscous de xai amb verdures i suc de “Ras el hanout”

Amanida de préssec amb menta i sorbet d’alfàbrega
Pastís rus amb brotxeta de maduixes i gelat de vainilla
Selecció de gelats Languedoc Roussillon
Formatge Palardon amb pesto i pinyons

Jo vaig escollir el gaspatxo, seguit del wok de verduretes i l’amanida de préssec. L’Aleix va preferir el milfulles de botifarró, seguit del couscous de xai i la selecció de gelats. La veritat és que tots dos vam fer bona tria i vam menjar com dos reis. L’única crítica per part meva és que potser les racions són una mica escasses i ofereixen com a plat principal alguns plats que, segons el meu parer, haurien de figurar entre els entrants. Però la veritat és que amb les postres i el pa amb mantega, que és un pecat inevitable,vam quedar prou satisfets.

Risotto amb trompetes de la mort

Potser alguns haureu endevinat que els arrossos són la meva debilitat. Des de la clàssica paella, fins a l'arròs caldós o risottos de tota mena. El que us presento avui és un dels meus preferits. Es tracta d'un risotto ai funghi fet amb uns bolets ben curiosos, les trompetes de la mort.

Aquest bolet -anomenat científicament Craterellus cornucopioides- rep el nom tètric de "trompeta de la mort" a causa de la seva forma cònica i el seu color negre. Es pot trobar fresc a l'estiu i a la tardor, però és un bolet òptim per assecar i és més fàcil trobar-lo deshidratat. Us animo a provar-lo si no el coneixeu encara, però si sou supersticiosos podeu substituir-lo per uns ceps deshidratats o per uns moixernons.

Ingredients per a 4 persones:
450g d’arròs bomba
1 litre de brou d’au
20g de trompetes de la mort deshidratades
Una ceba tendra
½ pebrot verd
Un all
Oli d’oliva verge extra i sal
¾ de got de vi blanc sec
Parmesà rallat

Preparació:

Temps estimat: 1 hora + 2 hores d’espera

• Primer de tot poseu les trompetes de la mort en un bol amb un got de llet. Deixeu-les hidratar com a mínim un parell d’hores.
• Passat aquest temps, escorreu les trompetes i reserveu la llet, que ja veureu que, amb el suc dels bolets, s’ha tornat d’un color marronós.
• Piqueu les trompetes, la ceba, els alls i el pebrot verd, tot per separat.
• Ofegueu la ceba picada en una cassola a foc suau i amb un rajolí d’oli d’oliva. Quan estigui transparent però no daurada, afegiu-hi el pebrot i l’all. Remeneu una mica i quan la ceba es comenci a daurar afegiu-hi les trompetes.
• Deixeu-ho coure tot durant un minut i afegiu-hi l’arròs. Deixeu-lo coure durant un minut més tot remenant i afegiu el vi blanc. Deixeu-lo fer xup-xup fins que s’evapori.
• Afegiu a l’arròs la llet on heu remullat les trompetes . Remeneu i aneu afegint el brou mica en mica a mesura que l’arròs se’l va bevent. És important que el brou estigui calent, així que us recomano tenir-lo en un cossi al foc al costat de la cassola. Si us fa falta més líquid perquè l’arròs quedi al punt hi podeu afegir una mica d’aigua, però penseu que ha de quedar més aviat al dente.
• Quan estigui al punt, retireu el risotto del foc i afegiu-hi el parmesà rallat tot remenant .
  Podeu servir-lo acompanyat d’unes branques de cibulet o d’una branqueta de julivert.

Foie de Canard

Un dels propòsits culinaris de la nostra darrera estada en territori francès era aprendre a fer el veritable foie mi-cuit a la perigordina.

El primer cop que vam estar a casa la Florence i el Patrick, vam tenir l’ocasió de provar aquest deliciós foie de canard elaborat tradicionalment per la mestressa de casa. Però com que els nostres amfitrions es van adonar del nostre interès en el procés d’elaboració del foie, aquesta vegada, enlloc de fer ells el foie, ens van proposar d’elaborar-lo tots junts. Jo em vaig alegrar molt d’aquesta proposta i vaig preparar la meva inseparable càmera per enregistrar-ho tot pas a pas.

El primer pas important per elaborar un bon foie gras és escollir bé la peça (color, pes, fermesa). A la regió on nosaltres vam estar això no suposa cap problema ja que és la regió més reputada pel que fa a la cria d’ànecs.

Els ànecs que es crien per elaborar el foie s’engreixen mitjançant un procés força escabrós que els francesos anomenen gavage. Es tracta d’atipar les aus per la força, introduint-los l’aliment amb una mena d’embut, fins que el fetge se’ls infla desmesuradament. En aquest moment els ànecs (o les oques) poden ser sacrificats per extreure’n el fetge.

Foto extreta de www.catalogue-fr.com/canards-mulards-2.htm

Aquesta pràctica del gavage sembla existir des de temps remots. Sabem que els egipcis la coneixien i que els grecs practicaven el gavage amb les oques, però els primers en parlar del valor gustatiu del foie d’oca van ser els romans, cap al segle I aC. Sabem que els romans alimentaven les oques a base de figues seques xopades de vi amb mel i, un cop extret de l’au, maceraven el fetge hipertrofiat en una mescla de llet i mel, que li donava encara més volum. Actualment, el fetge preparat d’aquesta manera s’anomena “foie gras a la romaine”.

Un cop tenim el foie, se n’ha d’extreure la fel i la part verdosa, i s’ha de deixar 4 hores amb aigua o llet gelada per tal que deixi anar el seu suc. Transcorregut aquest temps, ja podem començar a preparar el foie.

Ingredients:

Un foie d’ànec d’uns 500 grams
Sal i pebre
Un rajolí de cognac o Porto

Preparació:
Temps estimat: 15 minuts + 30 minuts de cocció

• Primer de tot, separeu els dos lòbuls del foie. Veureu que n’hi ha un més gran que l’altre.
  
• Amb ajuda dels dits i un ganivet, retireu el nervi principal, que comença a la part on es bifurquen els dos lòbuls del foie, i aneu-lo resseguint per tal de retirar també els vasos sanguinis més prims. És important treure el màxim de nervis possible, ja que poden amargar el foie i és desagradable trobar-los mentre el mengem. No patiu si el fetge pateix algunes desfiguracions; penseu que, quan el coureu, els trossos que hagin quedat més malmesos es tornaran a enganxar.
  
• Un cop desnerviat, salpebreu al gust. Les mides recomanades són de 13 a 20 grams de sal i de 4 a 5 grams de pebre per quilo de foie gras. També podeu aromatitzar el fetge amb una culleradeta de cognac, Porto o armagnac.
  
• Col·loqueu el foie dins una terrina de fang o ceràmica. Si cal, podeu tallar el foie per repartir-lo millor entre vàries terrines. Procureu que els trossets quedin a sota i premeu una mica per tal que no quedin forats. Torneu a salpebrar i regueu amb una altra culleradeta de cognac, Porto o armagnac.
  
• Col·loqueu una safata de vidre amb aigua al forn. Quan sigui ben calenta però sense bullir, afegiu-hi les terrines amb el foie per coure-les al bany maria. És important que l’aigua no arribi a bullir. Deixeu-ho coure durant uns 30 minuts.
  
• Retireu les terrines del forn. Veureu que el greix del foie ha esdevingut líquid i es troba a la part superior de la terrina. Això significa, per altra banda, que el volum de foie ha disminuït considerablement. Per tal de separar el greix del foie és important tenir una plantilla que separi les dues matèries. Al vídeo que teniu més amunt ho veureu clarament. El Patrick va elaborar aquestes plantilles amb un tros de plàstic i hi va lligar un fil perquè fos més fàcil de retirar-les. A sobre la plantilla cal col·locar-hi un pes per tal que el greix del foie emergeixi.
  
• Cal deixar refredar el foie fora de la nevera, i un cop hagi agafat la temperatura ambient el podeu col·locar a la nevera. És convenient deixar reposar el foie durant tot un dia abans de menjar-lo.
  
• En el moment de consumir, traieu el foie de la nevera. Veureu que el greix que abans era líquid, amb la fredor del frigorífic s’ha convertit en una capa de greix sòlida que, gràcies a la plantilla, podreu retirar fàcilment.
  
• Podeu servir el foie dins de la terrina, tal com solien fer els nostres amics francesos, o podeu desmotllar-lo i servir-lo en bloc o en porcions individuals. Podeu acompanyar-lo amb una mica de pa torrat, amb una ceba caramel·litzada, amb compota de poma o melmelada de figa. Si el feu vosaltres mateixos el trobareu encara més bo!

Espero que us animeu a fer-lo i que m’expliqueu l’experiència. Jo encara no m’hi he atrevit, però ja m’he informat sobre on aconseguir el foie. Us recomano el meu carnisser i veí, l’Albert de Ca l’Albert, al carrer Canonge Baranera 106 de Badalona. Les peces que us oferirà seran de primera qualitat i, a més, també disposa de fetges d’ànec desnerviats, això sí, penseu que aquesta mena de comandes han de ser per encàrrec.

De com vam conèixer el Patrick i la Florence i sobre la nostra estada a la Dordogne

Vistes al camp des de casa del Patrick

Aquest estiu, una de les activitats més especials que hem dut a terme l’Aleix i jo ha estat un intercanvi amb la Florence i el Patrick, una parella de francesos dels quals potser ja m’heu sentit a parlar.

Tot va començar quan, cap a la primavera, jo vaig començar a buscar la manera de fer un intercanvi amb alguna persona francesa. El motiu d’aquest interès és que aquest any vaig acabar el darrer curs de francès a l’Escola Oficial d’Idiomes i tenia moltes ganes de posar en pràctica tot el que havia après i de conèixer una mica millor el país i la seva gent.

La meva idea inicial era anar a passar una temporada tota sola a França, però aleshores, a través d’una senyora francesa que fa molts anys que viu a Badalona –la coneguda Madame Auba- , vaig posar-me en contacte amb el Patrick i la Florence. El més de maig, aprofitant un pont de quatre dies, vam anar a fer-los una visita a casa seva, a la Dordogne. La regió ens va fascinar i la Florence i el Patrick ens van semblar molt agradables, així que vam decidir fer un intercanvi amb les corresponents parelles: ells vindrien una setmana el mes de juliol i nosaltres hi aniríem el mes d’agost.

Mentre els nostres amics francesos van estar per aquí, van aprofitar per fer un munt de coses. Van fer els recorreguts més típics per la ciutat de Barcelona i, per completar el tour amb un toc de màgia, els vam portar a fer una cervesa al Bosc de les Fades i unes tapes al Quimet&Quimet.

A l'squerra, la Font de Caneletes i El Bosc de les Fades, a la dreta Quimet&Quimet

El cap de setmana vam aprofitar per anar tots plegats a Montserrat, on vam tastar i gaudir del famós mel i mató i de la cèlebre coca montserratina. També vam dedicar un dia a visitar Sitges i la seva platja plena de glamour. I per posar punt i final a la seva estada en terres catalanes, què millor que una bona paella a Can Majó, a la república independent de la Barceloneta.

A mitjans d’agost va arribar el nostre torn de descobrir terres franceses . La casa del Patrick es troba en plena muntanya, als afores de Saint Martial, un poblet minúscul que a penes té quatre cases. La Florence conserva el seu apartament a Gourdon, un poble més gran on es troba l’escola on treballen tots dos. Des d’aquest indret, estratègicament situat entre el Lot i la Dordogne, hem pogut realitzar diverses excursions i visitar llocs tan encantadors com Sarlat, Dômme, La Roque Gageac, els jardins de Marqueyssac, les famoses coves prehistòriques de Lascaux o el village perché de Rocamadour.

A més, hem tingut la sort que el Patrick sigui un gran cuiner. I durant els dies que hem estat a casa seva ens ha tractat com a reis. Els plats que més ens han agradat han estat el confit de canard, amb unes patates irresistibles; i el bacallà amb salsa de bolets, sorprenentment deliciós.

Alguns dels plats del Patrick

Però potser el més curiós de tot ha estat veure com preparaven l’Aligot, una barreja de puré de patata i Tome –un formatge típic de la regió d’Aubrac- que s’ha de treballar curosament per tal d’obtenir la textura perfecta.

La Florence també ens va sorprendre amb un foie mi-cuit que va preparar davant nostre per ensenyar-nos la recepta. Però això és una altra història que veureu, ben aviat, en un altre post.

Pel que fa a les postres, els francesos tenen predilecció per al formatge –que mai ha faltat després de cada àpat- i els gâteaux. Els més típics de la zona són els gâteaux au noix i un deliciós pastís de pasta fina que podeu observar a continuació.

El darrer dia, per celebrar el meu aniversari i acomiadar-nos de la gastronomia francesa, vam anar a degustar un menú esplèndid a un restaurant que ens van recomanar els nostres amics. Els plats, més innovadors que tradicionals, incloïen alguns dels productes típics de la regió i d’altres més exòtics. De primer vam poder degustar una amanida de pomelo amb gambes arrebossades amb coco; una amanida perigordina a base de pernil d’ànec, foie i gigots de canard; una trilogia de textures de foie gelat, a la planxa i mi-cuit; i un foie a la planxa amb fruits vermells.



De segon, el plat estrella van ser unes exquisides vieires amb salsa de múrgules; d’altres van preferir una cassoulette d’orada amb verduretes.



Seguint el plat principal van arribar els formatges: una porció de formatge Camembert, una altra de Gruyère de Savoie i una tercera del formatge de la regió, un formatge fer amb nous i conyac del qual no recordo el nom. I seguint els formatges van arribar els desserts, tan bons com vistosos. Aquí en teniu la prova...

MOR&Almendra, bescuits fàcils de preparar

Avui us vull presentar el kit MOR&Almendra del meu xocolater preferit, Xavier Mor. Es tracta d’un preparat en pols per elaborar fàcilment des de casa uns bescuits deliciosos que admeten un munt de variacions.

El preparat s’ha de mesclar amb tres ous, mig got d’aigua i ¾ de got d’oli d’oliva o mantega fosa. Barrejar la mescla a mà és una mica feixuc perquè es tracta d’una pasta força consistent, per això us recomano que empreu la batedora elèctrica a 2ª velocitat durant uns 4 minuts. Un cop hagueu obtingut una pasta ben homogènia, ompliu els 12 motlles que vénen dins de la mateixa llauna. Però alerta! Procureu omplir-los fins poc més de la meitat. Jo només vaig deixar un dit de marge i en coure’ls van pujar més del previst i em van donar una bona feinada. També us aconsello que unteu els motlles amb una mica d’oli per evitar que la massa s’enganxi al paper. Un cop plens els motlles, poseu-los al forn prèviament escalfat a 180º i deixeu coure els bescuits durant uns 40 minuts.

A més del bescuit bàsic, els bescuits MOR accepten múltiples varietats. Podeu elaborar bescuits de xocolata, afegint unes quantes perletes de xocolata fondant a la massa; bescuits de panses al rom, afegint panses de Corint i un rajolí de rom; bescuits de taronja, amb unes làmines de taronja confitada picada; o bescuits de fruites del bosc, afegint a la massa la melmelada corresponent. El resultat és una vistosa safata plena de temptadors bescuits de diferents sabors. Em sembla una idea genial per a un berenar d’aniversari de nens (o adults)!




Si us hi animeu, us aconsello que doneu un toc personal als bescuits, ja que són força atapeïts i sols costen una mica de passar. A casa els pares de l’Aleix van volar ben aviat. Els que van tenir més èxit van ser els de taronja i els de xocolata.