La recepta que us presento avui és molt important per a mi, perquè és la recepta estrella de la iaia Maria, la que prepara cada any pel dia de Nadal o per Sant Esteve, quan tota la família ens reunim per donar-nos els regals i celebrar que, un any més, estem tots junts a taula.Aquest any, la iaia -que ja té 83 anys!!!- feia dies que patia perquè tenia por de no recordar-se de fer el romesco. En un paperet hi tenia anotats tots els ingredients i, dies abans, ja s’anava llegint la recepta per no deixar-se ni un pas.
El cas és que avui hem menjat rap amb romesco i marisc i, com cada any, el romesco de la iaia ha quedat fantàstic!!! Ja li he dit que l’any que ve vull anar a veure com el prepara i ,amb permís de la mare de l’Aleix, m’he declarat hereva d’aquest plat que a la nostra família ja és una tradició.
A continuació us escric la recepta del romesco, que he de confessar que jo encara no he elaborat mai. Segons la iaia, els secret està en la sobrassada i en picar tots els ingredients amb la mà de morter, com es feia abans.
Ingredients per a 4 persones:
1 ceba mitjana
1 tomàquet madur
3 alls
14 ametlles torrades
10 boletes de pebre
2 bitxos petits
2 talls de sobrassada
¼ d’oli
sal
1 tassa de cafè de vinagre
Preparació:
Temps estimat: tot un matí
- En primer lloc, escaliveu la ceba, el tomàquet i els alls. Segons la iaia Maria, és molt important que les verdures s’escalivin a la brasa i no al forn, perquè si no el gust no és el mateix.
- En el morter, piqueu primer el bitxo amb la sal i, a continuació, les ametlles, el pebre i els alls.
- Un cop picats aquests ingredients, afegiu-hi la ceba, la sobrassada i el tomàquet sense llavors.
- Quan estigui tot ben picat, afegiu-hi la meitat de l’oli, el vinagre i, mica en mica, hi aneu afegint la resta de l’oli.
Si teniu paciència i seguiu els consells de la iaia Maria, us quedarà un romesco que us en llepareu els dits!
La taula que ens va tocar estava just davant de la cuina i, a través d’una gran vidriera, vam poder contemplar el forn i els cuiners que anaven amunt i avall preparant els plats.
La carta, com ja em temia, tenia com a estrella absoluta la carn de vedella, fins i tot la majoria d’entrants i aperitius tenien la carn com a ingredient principal. Entre els plats principals hi havia un munt de plats de vedella diferents, segons la part de la bèstia o el tipus de cocció; gairebé no hi havia alternativa al beef que acompanya el nom del restaurant, només el pollastre a la planxa que va demanar l’àvia de l’Aleix i una brouchette mixta de pollastre i vedella que vaig demanar jo perquè no fos dit que no havia tastat la carn.
Altres plats que van acudir a la nostra taula van ser l’empanada salteña, que és l’empanada criolla més emblemàtica farcida de carn, i un assortiment d’emanadilles tradicionals de l’Argentina (una de carn, una de pernil i formatge, una de blat i la darrera de ceba i formatge).
En vaig probar una punteta de l’Aleix i estava francament potent. El que no vaig provar van ser els ronyons de vedella que va demanar el meu sogre, que té una afició desmesurada pels menuts.
Els segons van ser encara més potents que els primers. El meu pinxo de pollastre i vedella i el pollastre a la graella de la iaia van quedar curts al costat dels filets que van demanar els comensals més carnívors. L’Aleix i el seu pare van demanar, com era de suposar, el plat més fort de la carta, el que els argentins anomenen “Ojo de bife”, que és la part més gustosa i més melosa del llom ample de la vedella. La meva sogra va demanar el medalló de vedella amb salsa de pebre verd i la meva cunyada, el tradicional filet de vedella, que els argentins anomenen “lomo” i consideren la carn més tendra i amb menys greix de la vedella. Tots els plats principals anaven acompanyats d’una guarnició a escollir entre amanida variada, assortiment de purés vegetals, patates rostides amb salsa de formatge, patates fregides o graellada de verdures. Evidentment, i com constata la carta, tota la carn de vedella és importada fresca directament des d’Argentina.
Vam acompanyar l’àpat un excel·lent malbec de procedència argentina, per fer honor als orígens del restaurant, que vam escollir entre una àmplia selecció que comptava amb vins de diferents procedències. També ens van servir uns pans exquisits acabats de fer, (de formatge, d’olivada o normals) que vam acompanyar de les salses que ens van oferir, entre les quals hi havia el famós chimichurri, un trinxat de verduretes crues i paté d’oliva negra. Molt bones totes i el chimichurri no excessivament picant!
Quan semblava que ja no esc cabia res més a l’estómac, va arribar el torn de les postres. La carta, que incloïa un nombre considerable de suggeriments, va ser prou àmplia per satisfer qualsevol paladar. L’Aleix i jo ens vam partir uns panqueques de dolç de llet i una mousse de tres xocolates. La mare de l’Aleix es va apuntar al panqueque i la seva germana al mousse, així que a la nostra taula no hi va haver gaire verietat. Totes les postres anaven acompanyades d’unes fulletes de menta i d’uns gerds que són, sene cap dubte, els més bons i més apetitosos que ha menjat mai. La mousse de xocolates estava deliciosa i els panqueques també, però pel meu gust estaven un pèl massa dolços, ja que a més del dolç de llet portaven sucre cremat per sobre...
Una experiència carnívora del tot aconsellable!
Seguint el consell de la mestressa, vaig netejar bé tota la boletada i, després de tallar en quatre els bolets més grans, vaig coure tots els bolets en una cassola amb un raig d’oli, però sense posar-hi l’all i el julivert. Vaig posar els bolets saltejats en diferents safates i, un cop freds, vaig posar dues de les safates al congelador.
El dinar de diumenge també va ser molt tardorenc: un aperitiu de figa amb formatge de cabra i un altre de formatge brie amb codony i, de plat fort, el cabrit arrebossat acompanyat de carxofes fregidetes i rovellons saltejats amb all i julivert. Llàstima que no vam pensar en la càmera de fotos perquè la taula feia goig de veritat.
Per al panellets de xocolata en forma de flor, simplement es fan boletes amb la massa per despréss aixafar-les formant així els pètals. Al mig dels quatre pètals s'hi posa una ametlla torrada. Per a aquesta variació de panellet no fa falta cocció, ja que un cop refredada la xocolata ja agafa una consistència agradable. Finalment ho he decorat amb una mica de xocolata blanca sobre els pètals.
Per als panellets marmolats s'estén la massa de panellet formant una capa fina. Un cop estesa, es posa al damunt la mateixa quantitat de massa de xocolata i es repeteix l'operació. Després s'enrosca fins obtenir un cilindre de massa, del diàmetre que es desitgi. S’impregna de clara batuda i s'arrebossa d'ametlla picada. Finalment es talla en peces petites. Pel que fa a la cocció, he seguit la pauta que s’explica al primer post de panellets.
Per als panellets d'eriçó es fan boletes de massa de panellet, es fa la forma d'un morro al davant, i s'hi claven els pinyons de manera que semblin les punxes de l'animal. Un cop cuits, es decoren detallant els ulls i pintant les punxes amb xocolata.
Des que ja no visc a casa els pares, he intentat continuar a casa meva aquesta tradició tan emotiva i tan arrelada a la meva família. Aquest any, la meva germana no va poder venir a casa perquè sortia massa tard de la feina, però es va afegir a la marató la Cristina, una companya de feina de la qual us he parlat en més d’una ocasió. La meva mare, tot i que també va plegar tard de la feina, va passar una estona per donar-nos un cop de mà amb els panellets de pinyons, que són la seva especialitat, i pintant els panellets amb el rovell d’ou.
Vam començar la panelletada cap a les cinc de la tarda i vam acabar gairebé a les onze de la nit. El resultat: 191 panellets, més 30 o 40 que es va endur la Cristina a casa seva per al seu marit i els seus nens, el Lucas i l’Ignasi, que segur que es lleparan els dits amb el bé de Déu de panellets que va fer la seva mare.
Però no us penseu que tot aquest munt de panellets són per a nosaltres. Em sembla que si ens arribéssim a menjar tots aquest panellets nosaltres sols, les bàscules de casa petarien en dos dies! Dels 191 panellets en van sortir un parell de safates per a l’Ester, una safata més gran per a la Júlia, dues safatetes petites per a les iaies, una altra de ben plena per als meus pares i els meus tiets i, finalment, una darrera safata que compartirem avui amb l’Àlex i l’Eli, que ens conviden a sopar a casa seva i a menjar castanyes i moniatos.
En el vídeo que teniu a continuació, podeu veure com vam fer els panellets. El dia abans vam preparar la massa, cadascuna a casa seva, per tal que reposés 24 hores. L’endemà va començar la panelletada a sis mans: les meves, les de la meva mare i les de la Cristina.
Per fer les boles de coco només cal mesclar ben mesclat el coco amb el sucre i les clares d’ou. Si cal, hi podeu afegir una miqueta d’aigua perquè es lligui més bé. La quantitat de sucre pot variar segons els gustos. Com que nosaltres no som gaire amants del dolç, jo hi poso la meitat de sucre que de coco. Un cop fetes les boles, les posem en un plat. Introduïm la xocolata fosa en una màniga pastissera de plàstic, hi fem un petit forat amb una agulla i decorem les boles amb filets de xocolata. Un cop guarnides, les posem a la nevera i, a l’endemà, ja estaran llestes per menjar.
Espero que us animeu a fer els vostres panellets i us animo a compartir aquesta tasca amb la família i els amics, ja que és la millor manera de passar-ho bé metre es va treballant. A tots i a totes, bons panellets i bona castanyada! 
A la mateixa tenda de llaminadures ens van proporcionar el paper transparent i les cintes de color per acabar d’embolicar la nostra obra d’art.
Vam passar una tarda estupenda, decorant, clavant escuradents i enduent-nos, només de tant en tant, alguna llaminadura a la boca... El dia senyalat, vam necessitar la complicitat de l’Aleix per portar el pastís a casa de la Raquel.
Una altra tapa que ens va entusiasmar va ser el pa de coca amb sobrassada de Mallorca i formatge. Deliciosa, encara que tot un clàssic.
Més original va ser el montadito de salmó marinat amb alvocat, tot i que pel meu gust el vaig trobar una mica massa picant i la fortor de les espècies desvirtuava una mica el gust del peix. La resta de comensals, però, el van trobar ideal...
Un altre plat tradicional però combinat de forma molt original va ser el foie micuit acompanyat amb llenties pardines i coulis de fruits vermells. El foie estava exquisit, però vam preferir acompanyar-lo amb pa torrat, i les llenties ens les vam menjar després.
El plat fort de la nit va ser l’hamburguesa de magret d’ànec amb brie i figa confitada. Només escriure la combinació d’ingredients ja se’m fa la boca aigua. I la veritat és que estava boníssima. Fins i tot jo, que no sóc gens amant de la carn poc feta, la vaig tastar i em va semblar exquisida.
Abans de passar a les postres, vam demanar a la cambrera que ens aconsellés una darrera tapa i, seguint el seu suggeriment, vam acabar el nostre tiberi amb un burrito de pollastre també un xic picant però molt encertat.
A l’hora de les postres ja etàvem força plens i vam decidir compartir un brownie de xocolata entre tots tres (la Lupe ja no podia més).
Després del segon aperitiu, que va ser un gazpacho d’alfàbrega amb musclos, vam començar la degustació dels cinc plats que componen el Menú Tradicions. En aquest moment els plats són els següents: una coca d’anxoves i escalivada, un caneló de pollastre de corral, un arròs de nyores i escamarlans, llobarro amb coliflor i olivada i jarret de vedella amb bolets.
Així que, després de menjar l'arròs, vam haver d'agafar forces per poder fer front als dos plats principals. Tot i que a la carta el plat de peix era rap, el mâitre ens va avisar que el substituirien per llobarro, la qual cosa a mi ja em va anar bé perquè gairebé prefereixo el llobarro que el rap. La qüestió és que el peix va ser excel·lent, igual que el jarret de vedella que va venir a continuació, i que el mâitre ens va explicar que elaboren durant més de 16 hores de cocció. El problema és que estàvem tan tips que no ens ho vam poder acabar.
Fins i tot vam haver de demanar al mâitre que ens portés unes postres enlloc de dues, així que l’Aleix va provar el chucho de cafè amb gelat de vainilla i crema de llimona i jo el gelat de litxis amb crema d’eucaliptus i fruits vermells. El de l’Aleix no ho sé, perquè no el vaig tastar, però el meu gelat de litxis va ser extraordinari. La primera vegada que el vaig tastar va ser al Mirador de la Venta, però he de dir que el de l’Alkimia anava molt ben acompanyat.
